“El coratge d’un sí” (Cadena de pregària per les vocacions, 2020)

Amb el mes de novembre arriba la “Cadena de pregària per les vocacions” que promovem, des de fa una colla d’anys, les Delegacions de Vocacions dels bisbats amb seu a Catalunya. El lema d’enguany és “El coratge d’un sí” i fa referència al coratge que Déu ens infon i ens demana a l’hora d’agafar les regnes de la pròpia vida i respondre a la seva crida, a la vocació que Ell ens adreça i progressivament ens va mostrant.

La iniciativa de la “Cadena de pregària” és una oportunitat molt bona per prendre consciència, una vegada més, de la importància i la meravella de cada vocació (tant la pròpia com la dels altres; tant la baptismal, comuna a tots els cristians, com l’específica de cadascú: matrimonial, sacerdotal, a la vida consagrada, a la missió laïcal…) i, a més, és una ocasió per activar-nos tots per pregar junts (“en cadena”), amb intensitat i amb confiança, perquè Déu no deixi de tocar els cors de molts a respondre a la seva crida.

El bisbat de Solsona agafa el relleu de la pregària els dies 4, 14 i 24. Podreu demanar el fulletó d’enguany a les parròquies i, també, accedir a diversos materials a la web www.cadenadepregaria.cat.

Fulletó CADENA PREGÀRIA VOCACIONS (Solsona)

Delegació de Vocacions del bisbat de Solsona

Testimonis vocacionals

Gabriel Sanabria i Paniello

        Em dic Gabriel, tinc disset anys, vinc de Berga i per entrar al Seminari de Solsona he deixat els meus magnífics pares, els meus cinc germans i la meva germana. Comparteixo amb vosaltres, a través d’aquestes paraules, les raons i motivacions de la meva entrada al seminari aquest setembre del 2020, any tan sorprenent per a tots i especialment per a mi. Amb aquest petit escrit intento explicar quelcom tan difícil com la meva vocació al sacerdoci.

La meva vocació va començar quan era petitet, dins l’amor de la meva família cristiana, especialment el meu pare i la meva mare. Ells van saber perfectament ensenyar-me a gaudir de les coses de Déu i, al mateix temps, em van ajudar a apartar-me de les maldats i temptacions del nostre temps.

Jo pensava a ser policia, astronauta o futbolista. Sempre havia volgut fer alguna cosa gran per la meva pàtria, per Crist Jesús i per la seva Església. Aquesta era la meva oració diària al Senyor en la meva infància i adolescència.

A quinze anys, fent uns exercicis espirituals, vaig sentir per primera vegada l’amor infinit de Déu. Vaig sortir dels exercicis amb la idea de ser sacerdot, però en plena adolescència no va ser fàcil mantenir aquesta idea. Dubtava, no sabia si vertaderament aquesta era la voluntat de Déu. Aquest estiu, en canvi, fent una estona d’adoració al Tibidabo, acompanyat del meu avi, el meu cosí i el meu germà, vaig escoltar de nou la crida al sacerdoci i en la missa de l’endemà vaig donar el meu SÍ al Senyor.

Per suposat, tot això no hauria estat possible sense tots els qui demaneu cada dia al Senyor santes vocacions per al nostre seminari diocesà. I jo, ara, agraït, resaré per cadascun de vosaltres. Això és el millor que m’ha passat en la vida i soc feliç.

José Francisco Santos Peláez (Josetxu)

        Benvolguts germans i germanes, vull compartir amb vosaltres el meu petit testimoni d’allò que Déu ha fet en la meva vida, en aquesta beneïda diòcesi de Solsona.

Fa ja uns cinc anys que Déu em va posar al davant un camí, el del santuari de Lord. I en aquest camí, acompanyat de Maria sota l’advocació de Mare de Déu de Lord, he pogut arribar allà on el Senyor m’esperava, temps ha, amb el braços oberts.

El fill tornava a la casa del Pare! I és en aquesta casa —per a mi el santuari de Lord— que el Senyor es valgué del P. Joan i de tants altres «àngels custodis» per a dur a terme la seva voluntat de treure’m del pou on pràcticament havia estat vivint tota la meva vida: el pou de la desesperança, de la solitud no desitjada, de l’autodestrucció i, encara pitjor, de la mendicitat d’amor!

Moltes vegades m’havia sentit com el profeta Elies quan, perseguit per la reina Jezabel, es disposava a morir perquè no se sentia amb prou forces. Però en aquest entorn i envoltat de persones que m’estimen escolto una veu diferent que em fa aixecar el cap, la veu de: «Josetxu, aixeca’t, que encara et queda molt de camí per fer.»

El meu cor, ple de ferides però delerós de canvi, seguí escoltant en endavant aquesta i moltes altres veus que li regalaven pau i serenor: «confia i deixa’t fer fill», «deixa’t transformar per Déu», «confia, que no ets un ninot defectuós de fàbrica, sinó que ets el meu fill estimat i faré de tu un home nou»… I aquest Josetxu, avui un home nou per gràcia de Déu i per intercessió de Maria, bona mare, es va aixecar disposat a fer front al present i a tot allò que estigui per venir.

Vaig deixar la meva terra, Madrid; la meva parella; el meu treball; la meva casa i el meu viure miserablement còmode, per a posar la meva vida al servei del Regne de Déu. I és que mai no hauria pogut imaginar que el Senyor m’esperava per cridar-me a la més alta vocació, la vocació al sacerdoci!

El camí és llarg, Per això us demano que pregueu per mi perquè pugui continuar responent amb generositat a aquesta crida del Senyor. Gràcies!