Marca la X pel Tino

TINO (Faustino Sanz)

El Buste (Tarazona), 50 anys.  

“He visitat l’infern moltes vegades. Sexe, drogues, pastilles… Per sortir d’ell, no n’hi va haver prou amb les meves forces. Va ser Ell. Dono gràcies a l’Església perquè sense ella mai hagués pogut sortir d’aquest món. Avui, estic estudiant Ciències Religioses i el curs vinent començaré Matrimoni i Família. M’agradaria ser professor de Religió perquè molta gent necessita a Déu. Tots el necessitem, és la nostra essència. Animo a la gent a que conegui la seva parròquia, a que es prengui un cafè amb el seu rector”.

Sobreviure, qüestió de fe

La història de Faustino Tino Sanz, de 50 anys, setè de vuit germans en una família molt humil, ha estat una muntanya russa que només recentment ha aconseguit calmar. Ell no té impediment en reconèixer-ho: “He visitat l’infern moltes vegades”. El seu pare els va abandonar quan tenia set anys. Tot i així, diu haver viscut una infància “normal” i raonablement “feliç”. A casa, la seva mare, molt religiosa, els va inculcar valors cristians. El jove Tino fou assidu de campaments d’estiu i grups de trobada i pregària. “Des de nen he volgut conèixer Déu. A la catequesi ja deien que era una mica estrany. La veritat és que l’Església ha tingut un paper molt important en la meva vida. Després, em vaig apartar completament. Sempre m’ha agradat anar a l’última, ser un modern, i l’Església em va semblar en un moment donat com alguna cosa antiga. Em vaig convertir en un ateu empedreït. Tot i que he de confessar que, en el fons del meu cor, mai vaig oblidar a Déu. A vegades, fins i tot, m’escapava d’amagat a una església, l’únic lloc on trobava pau…”.

Tino no va poder anar a la universitat com somniava. Als 18 anys, va marxar de Mallén, el seu poble, a Saragossa a treballar. Va estudiar teatre i dansa. Va tractar infructuosament de guanyar-se la vida a Madrid com a actor, i de allí va tornar “fracassat” i “mort de gana”. Aleshores, com a objector, va fer el Servei social substitutori a Xàtiva. “Una monja em va ensenyar la misèria humana i com tractar a aquestes persones. Jo era molt escrupolós i, quan tenia que rentar-los, em posava guants. Però ella em deia: no, Tino, a nostre Senyor no li agraden els guants. Llavors no ho entenia, ho vaig entendre molt després”. Més tard, va estar entre Salou, València i Saragossa, fins que finalment va viatjar a París. Allí va romandre uns quants anys. Es guanyava la vida com a cambrer. “A París vaig creuar una frontera que no s’ha de creuar. Vaig caure en l’alcohol, les drogues, les pastilles… En realitat, havia començat a consumir abans, des de molt jovenet, però a París em vaig fer esclau d’aquestes substancies. Vaig assolir el cim quan em van dir que la meva mare tenia Alzheimer. Allò va ser l’hecatombe”, relata.

Tino va tornar a Mallén amb 39 anys per acompanyar la seva mare. Va fundar alguns grups de teatre, va escriure moltíssims relats, va guanyar algun premi. Va sentir, fins i tot, la necessitat de tornar a Déu. Però seguia enganxat. “El rector, que sabia el que em passava, mai em va jutjar, mai em va retreure res. Al contrari, em va animar a llegir les lectures en la missa, a sumar-me al cor, a estudiar… Fins i tot em deixava les claus de l’església! Em vaig confirmar als 40 anys amb il·lusió, convençut… Impossible, amb les meves forces no era capaç. Va ser la meva mare la que em va animar a entrar en un centre de desintoxicació. Vaig decidir ingressar, ja amb 43, per poder cuidar-la. Era un 20 de novembre, ho recordo bé. Vaig mirar al cel i li vaig demanar a Déu que em donés un cop de mà. Ell em va parlar. Em va dir: estigues tranquil, estic aquí. I ja ho veus, porto set anys net, sense recaigudes. Quan vaig acabar el tractament, el psicòleg del centre em va confessar: Tino, faràs que cregui en els miracles. Perquè el qui ha aconseguit això ha estat Déu, no les meves forces ni la meva forma de pensar”.

Tino viu avui en el Buste (Diòcesi de Tarazona), un petit poble de 31 habitants. Ajuda al rector en tot el que pot, dona catequesi i, a més, està finalitzant els seus estudis de Ciències Religioses i el pròxim curs iniciarà els de Matrimoni i Família, tot a la Facultat de Teologia de la Universitat de Navarra. “Amb tots els prejudicis que jo tenia, et pots imaginar, l’Opus Dei, un home com jo, tan arreglat… I quan vaig arribar allà només vaig trobar una gran abraçada. No trobo paraules per agrair-li-ho”. Futur? “M’agradaria treballar com a professor de Religió. Molta gent necessita a Déu, tots el necessitem. Ningú m’ha rentat el cervell ni m’ha ficat idees estranyes. Ara veig de veritat el meu propòsit realitzat, és quan més soc jo. Dono gràcies a l’Església perquè, sense ella, no hagués deixat tot allò”.

Àudio en català

 

Vídeo en català

Publicat el dins de Notícies