Marca la X pel P. Álvaro

ÁLVARO SICAN

Guatemala, 38 anys. Sacerdot i religiós mercedari, capellà de presons a Espanya.

“Amb sis anys, em vaig veure ficat sense adonar-me’n en el món de les colles del meu país. Compartíem grafits, drogues i moments cada vegada més complexos. He vist morir a companys per sobredosi i bales. Però jo volia sortir d’això. Déu m’ha guiat per veure les dues cares de la mateixa moneda. La misericòrdia de Déu ha marcat el meu caminar. Aquí veig la tasca gran de l’Església: aquest treball d’acompanyar gent a la que tothom dona l’esquena”

La fe i la presó

També de fora, en aquest cas de Guatemala, procedeix Álvaro Sicán, de 38 anys, sacerdot i religiós de l’Orde de la Mercè. Ordenat fa uns anys, cinc porta ja com a capellà a la presó de Zuera i responsable d’una llar d’acollida per a interns que surten de permís, en llibertat provisional o total. “Els hi donem suport en el seu procés de reinserció en la societat”, explica. Abans, havia treballat a presons en el seu país i a Moçambic. “Déu ha fet un camí amb mi, i m’ha posat en quelcom que he viscut i compartit amb molts companys que han passat per això”.

I és que el pare Álvaro va estar ficat des de nen en el perillós món de les colles a Guatemala. “Amb sis anyets ja em vaig veure ficat en aquest món. Potser va ser mogut per un sentit de pertinença, per descomptat sense ser conscient del que significava. Tinc tres germanes dones i jo volia ser com els altres nois”.

El nivell de violència d’aquelles colles no va arribar a l’extrem que han aconseguit després, però sí que compartien grafits, drogues i situacions cada vegada més complexes. A diferència d’altres companys amb famílies desestructurades, la seva no ho era; al contrari, els seus pares eren molt creients i practicants. Potser això el va salvar.

 “Als 18 anys vaig sentir el desig de sortir d’aquesta realitat que m’envoltava. Havia vist morir a companys per sobredosi i bales. M’havia tocat veure suïcidis i altres coses. No estava satisfet”.

Un dia, Álvaro Sicán es va trobar al carrer amb un franciscà. Li va cridar l’atenció el seu hàbit. El va seguir. Va veure que entrava en una església. Entrà ell també. Parlaren. “Li vaig explicar la meva vida, allò que em passava. Ell em va dir que anés a una església propera als mercedaris, que treballaven en presons. Vaig anar sense saber qui eren. Parlant amb ells, poc a poc, vaig conèixer més l’orde. Adonar-me’n que treballaven en presons em va servir de molt perquè jo tenia la necessitat d’ajudar els meus companys de colla, molts d’ells empresonats. Vaig veure una oportunitat d’accedir a ells i ajudar-los. Ara me n’adono que és un camí pel qual Déu m’ha guiat per veure les dues cares de la moneda”, assegura.

I continua: “Vaig entrar en aquest camí sense tenir massa consciència de ser sacerdot. El meu primer any amb els mercedaris vaig plorar moltíssim. No entenia perquè Déu em cridava per servir-lo tan de prop. Perquè em crides a mi, que soc un pecador, havent-hi gent tan bona?, li deia. Em sentia indigne. Aquesta misericòrdia de Déu ha marcat el meu caminar: un Déu que estima, que perdona, que acull por damunt de tot. Estar amb els necessitats, amb els marginats, allà on ningú vol estar… Aquí veig la tasca gran de l’Església, que es repeteix d’un cap a l’altre del món: acompanyar i humanitzar. A aquesta dimensió d’Església és a la que ens convida el Papa”.

Vídeo en català

Publicat el dins de Notícies