Missatge del P. Provincial dels Jesuïtes a Espanya, amb motiu de la Festa de Sant Pere Claver, a Verdú

El dia 9 de setembre es va celebrar la Festa de Sant Pere Claver, a Verdú. Enguany, amb motiu de l’Any Ignasià, es va convidar el P. Provincial dels Jesuïtes a Espanya –P. Antonio España-, però finalment no va poder assistir-hi. El P. Enric Puiggròs, Delegat dels Jesuïtes a Catalunya, va ser present a Verdú i en nom del P. Antonio España va llegir el següent missatge –que hem traduït al català-.

Verdú: Claver, Aniversaris i Preferències apostòliques de la Companyia

El vuit de setembre de 1654 moria a Cartagena d’Índies Pere Claver. Des de la greu malaltia que va contraure quatre anys abans a la barriada d’esclaus d’Urabá, la seva salut havia caigut d’una manera imparable. Eren temps de pesta a Cartagena i Pere, encara que sentia avançar la paràlisi de mig cos, havia volgut visitar la nau carregada de negres araraes recent arribada a port. Fou el seu cant del cigne. Tancat a la seva cel·la, sol i sense poder moure’s, com un verdader esclau, seguí un llarg temps de preparació per al trobament definitiu amb el seu Senyor. Tenia 74 anys d’edat i portava 38 treballant a Colòmbia amb els esclaus que arribaven d’Àfrica. Havia arribat per fi a casa.

Nosaltres, homes de l’any 2021, volem ser conscients en aquest lloc, un dels llocs clau del camí ignasià i també en aquests Aniversaris Ignasians: hem emprès la nostra pròpia peregrinació i demanem a Pere Claver i a Ignasi de Loyola que ens ajudin a recórrer-la amb l’autenticitat amb la qual ho van fer ells.

  1. També nosaltres som testimonis de moltes esclavituds que existeixen en el nostre temps, i volem ser capaços de mostrar el camí cap a Déu que allibera i dona verdadera vida. El camí és llarg, però nosaltres ens sentim ben equipats per recórrer-lo. Portem a la motxilla instruments adequats: “mostrar el camí cap a Déu a través dels Exercicis Espirituals i el discerniment”. Aquest punt és el primer per a l’espiritualitat ignasiana que volem subratllar en els Aniversaris.

Pere Claver no va oblidar mai aquell fonamental mes d’exercicis de la seva Tercera Provació a Tunja, no lluny de Bogotà. I si Déu no el volia sacerdot? A Roma havien arribat feia temps informes seus: “mediocre d’enginy”, “de prudència minsa”, “molt malenconiós”.  Pere té una cosa clara: vol seguir a Crist pobre i humil. Per tant, treballarà com a porter. I prossegueix el discerniment en què el germà Alonso Rodríguez, el sant vell, el va iniciar a Mallorca en els seus anys de filosofia. Una cosa importa des de l’espiritualitat ignasiana i l’espiritualitat cristiana, més amplia i profunda: arribar a trobar Déu en totes les coses. Pere Claver acaba ordenat sacerdot el 1622.

  1. Comença una etapa nova en la vida de Pere en la que és difícil seguir el seu pas. Ha entès bé la crida: en endavant ha de caminar juntament amb els exclosos, amb els pobres, els descartats del món, els vulnerats en la seva dignitat, en una missió de reconciliació i justícia. No era l’obvi, i Claver ha d’escoltar aquestes raons del cor que la raó no entén. De fet, els jesuïtes del seu temps eren ambigus en el que toca a l’esclavitud quan escrivien tractats de moral. Els teòlegs moralistes jesuïtes prenien part en els debats a favor d’altres persones marginades, sobretot dels presos[1]. Però suport no li faltava tampoc. El P. Alonso de Sandoval ha escrit ja amb resolució el seu tractat de instauranda ethiopum salute i està incondicionalment al seu costat. Pere ha vist clar, i serà conseqüent amb la signatura estampada al final de la fórmula dels seus vots: Petrus Claver, aethiopum semper servus(“Pere Claver, esclau dels negres per a sempre”).

Han passat quatre segles, i la Companyia de Jesús assenyala de forma inequívoca a quins desitja tenir com a companys preferents de camí. En aquests Aniversaris convocar els Antics Alumnes a Barcelona, animar a una incidència major pels exclosos de tot tipus: immigrants, aturats, persones que pateixen la violència de gènere, de falta d’inclusió i acceptació per sexe, orientació, raça, religió o llengua. Els exclosos, els descartats del món (éssers humans no nascuts o malalts als quals s’emporta l’eutanàsia), els vulnerats en la seva dignitat. El camí ignasià porta cap a ells. Perquè deixin de sentir-se anomenar servents, perquè són amics.

  1. D’Àfrica arribava una joventut destrossada. Esglaia llegir les descripcions dels vaixells negrers. L’ofici de lectura ens ho recorda cada any: … “els vam estar parlant, no amb llengua, sinó amb mans i obres. … els netejarem els rostres i ventres amb vi, i alegrant-los, i acariciant el meu company als seus, i jo als meus, els començarem a posar davant quants motius naturals hi hagi per a alegrar un malalt”.

“No amb llengua, sinó amb mans i obres” necessiten ser ajudats els joves d’avui, portadors de ferides diferents i que trobem en el nostre camí. Tenen necessitat de models d’identificació que amb la seva manera de viure els hi parlin que és possible el desinterès, que és possible la fidelitat i és possible l’entrega incondicional. Perquè el Camí Ignasià és el camí del creixement, de la maduració personal i profunda, compromesa amb el món de justícia i de pau per a tots[2]. Sobretot, mostrant als joves un futur esperançador i la possibilitat de trobar sentit més enllà d’allò material en les claus de l’espiritualitat cristiana que tenim que veure com presentar i transmetre.

  1. Verdú i la comarca d’Urgell havien inundat la infància de Pere Claver de bellesa. Allí nasqué la seva capacitat de silenci i de meditació. Anys després el treball frenètic de les Drassanes de Barcelona, l’amuntegament dels immigrants que acudien en busca de treball, en temps de prolongada pesta en Gascuña i tota Europa, li van fer constatar la degradació que ja irrompia per les esquerdes del progrés i l’expansió econòmica. Pere Claver és també el sant que sap tenir cura de l’ambient: … “i traient varis olors, que portàvem dues bosses plenes, que es gastaren en aquesta ocasió, i els hi donarem una fumigació, posant-los sobre ells les nostres mantes, que altra cosa ni la tenen a sobre, n’hi ha que perdre temps en demanar-la als seus amos, cobraren calor i nous esperits vitals, el rostre molt alegre, els ulls oberts i mirant-nos”. Humils accions directes que ajudaven a pal·liar problemes que els homes havien creat. Fer habitable la nostra casa comuna en la mesura de les forces de cadascú i l’ecologia de Laudato Si, del Papa Francesc, ens convida a això.

No m’heu elegit vosaltres a mi, soc jo qui us ha elegit a vosaltres i us he destinat perquè aneu, i doneu fruit, diu l’Evangeli de Joan. Que el Senyor estigui amb nosaltres en el camí de la vida aquí a Verdú. Il·luminant els nostres ulls perquè vegin clara la nostra missió com a Església i com a Companyia, animant el nostre entusiasme per portar-la endavant, i donant constància als nostres passos per arribar amb energia fins al final. Amén.

Antonio España, Provincial dels Jesuïtes

9 de setembre de 2021

[1] Cfr. James F. KEENAN, SJ, en la veu “MORAL” del Diccionari d’espiritualitat ignasià, U.P. Comillas-Mensajero-San Terrae, Madrid-Bilbao-Santander 2007).

[2] Frase presa de l’últim llibre del P. General, Arturo Sosa, parlant de les Preferències Apostòliques Universals.

Publicat el dins de Notícies