La llegenda del pou

Diuen que la llegenda és la poesia de la història i que moltes vegades al fons, s’hi troba el fet històric que l’ha provocada. És el cas de la llegenda del pou del Claustre. El nucli principal de la tradició solsonina ens diu que la imatge fou descoberta al pou dels claustres del Monestir de Solsona, en caure-hi un infant, que fou salvat miraculosament per la Mare de Déu. Les mares solsonines han contat de generació en generació als seus fills, al caliu de la llar, aquesta fascinadora llegenda i els devots la canten en els goigs que tan bellament ha escrit el poeta de la Renaixença, Francesc Cases i Amigó:

“Un noi anant-hi a jugar / un dia a ses aigües queia / sa mare que mort el creia / així el va sentir parlar / mareta no us afligiu / ja trobo qui ajuda em dóna./ Puix tant amor ens teniu per ser la nostra patrona / de la ciutat de Solsona / els vostres fills protegiu”.

A Solsona, la troballa s’explica d’una manera ingènua i tendra: Una mare, arribada la vesprada, ha perdut el seu fill. El busca d’una manera desesperada. Li diuen que l’han vist jugant als claustres del monestir. Hi corre, el crida i el nen li respon des del fons del pou: “Mareta no us afligiu, ja trobo qui ajuda em dóna…”.

Però la tradició de ser amagada al pou no és una simple llegenda, sinó que té un fort fonament històric, ja que es remunta a finals del segle XII, quan el comte de Foix, amb els seus heretges Albigesos, s’apodera de la Seu d’Urgell i causa greus destrosses a la catedral, destruint totes les imatges. En un “Memorial de greuges”, que es guarda a l’Arxiu Capitular d’Urgell, consta que els heretges càtars, comandats pel comte de Foix, arribaren fins a Sant Pere de Graudescales i a Sant Julià de Pegueroles de Navès emportant-se “els llibres, els ornaments i les imatges”. La por i la inquietud de tenir el perill tan a prop, fa que amaguessin la imatge al pou. La seva troballa entra en el camp de les llegendes marianes, pròpies de l’Edat Mitjana, tal com ho fan les “Cantigas d’Alfons X, el Savi” i el “Llibre Vermell de Montserrat”.

El primer que escriu la majoria de les llegendes de les marededéus trobades és el P. Narcís Camós en el seu llibre “El Jardín de Maria”, de l’any1657. Però la llegenda solsonina, que totes les mares han explicat als seus fills, ja es troba escrita molt abans. En l’informe de 1590, que l’Ajuntament envia al rei Felip II s’explica la llegenda del pou. A l’acta del notari de Solsona, Pere Màrtir Andreu, de l’any 1604, ens dóna una relació escrita de la llegenda, que comença així; “…i per tradició dels nostres antics, tenim que fou trobada en dit pou…”