Document recomanat en la glossa del dia 3 de desembre

Algunes situacions complexes

247. «Les problemàtiques relatives als matrimonis mixtos demanen una específica atenció. Els matrimonis entre catòlics i altres batejats “presenten, bé que en la seva particular fisonomia, nombrosos elements que és bo de valorar i de 101 desplegar, tant pel seu valor intrínsec com per l’aportació que poden donar al moviment ecumènic”. Amb aquesta finalitat “s’ha de buscar […] una cordial col· laboració entre el ministre catòlic i el no catòlic, des del temps de la preparació al matrimoni i de les noces” (Familiaris consortio, 78). Sobre la compartició eucarística es recorda que “la decisió d’admetre o no la part no catòlica del matrimoni a la comunió eucarística s’ha de prendre en conformitat a les normes generals existents en aquesta matèria, tant per als cristians orientals com per als altres cristians, i tenint en compte aquesta situació particular, és a dir, que reben el sagrament del matrimoni cristià dos cristians batejats. Encara que els esposos d’un matrimoni mixt tinguin en comú els sagraments del baptisme i del matrimoni, la compartició de l’Eucaristia no pot ser sinó excepcional i, en tot cas, s’han d’observar les disposicions indicades“ (Pontifici Consell per a la promoció de la unitat dels cristians, Directori per a l’aplicació dels Principis i Normes per a l’ecumenisme, 25 març 1993, 159-160)».271

248. «Els matrimonis amb disparitat de culte representen un lloc privilegiat de diàleg interreligiós […] comporten algunes especials dificultats tant respecte a la identitat cristiana de la família com a l’educació religiosa dels fills. […] El nombre de les famílies compostes d’unions conjugals amb disparitat de culte, en creixement en els territoris de missió i també en els països de llarga tradició cristiana, sol·licita la urgència de proveir a una cura pastoral diferenciada segons els diversos contextos socials i culturals. En alguns països, on la llibertat de religió no existeix, el cònjuge cristià està obligat a passar a una altra religió per poder-se casar, i no pot celebrar el matrimoni canònic en disparitat de culte ni batejar els fills. Hem de remarcar, doncs, la necessitat que la llibertat religiosa sigui respectada envers tothom».272 «És necessari prestar una atenció particular a les persones que s’uneixen en aquests matrimonis, no sols en el període precedent a les noces. Reptes particulars afronten les parelles i les famílies en les quals un parçoner és catòlic i l’altre no creient. En aquests casos és necessari testimoniar la capacitat de l’Evangeli d’immergir-se en aquestes situacions fins a fer possible l’educació dels fills a la fe cristiana».273.

249. «Una particular dificultat presenten les situacions que es refereixen a l’accés al baptisme de persones que es troben en una condició matrimonial complexa. Es tracta de persones que han contret una unió matrimonial estable en un temps en què encara almenys una d’elles no coneixia la fe cristiana. Els bisbes són 102 cridats a exercir, en aquests casos, un discerniment pastoral proporcionat al seu bé espiritual».274

250. L’Església fa seu el comportament del Senyor Jesús que en un amor il·limitat s’ofereix a totes les persones sense excepció.275 Amb els Pares sinodals, he pres en consideració la situació de les famílies que viuen l’experiència de tenir en el seu si persones amb tendències homosexuals, una experiència gens fàcil ni per als pares ni per als seus fills. Per això, desitgem abans de res reiterar que tota persona, independentment de la seva tendència sexual, ha de ser respectada en la seva dignitat i acollida amb respecte, procurant evitar «tot signe de discriminació injusta»,276 i particularment qualsevol forma d’agressió i violència. Pel que fa a les famílies, es tracta de la seva banda d’assegurar un respectuós acompanyament, per tal que aquells que manifesten una tendència homosexual puguin comptar amb l’ajuda necessària per a comprendre i realitzar plenament la voluntat de Déu en la seva vida. 277

251. En el curs del debat sobre la dignitat i la missió de la família, els Pares sinodals han fet notar que, «sobre els projectes d’equiparació al matrimoni de les unions entre persones homosexuals, no hi ha cap fonament per assimilar o establir analogies, ni tan sols remotes, entre les unions homosexuals i el designi de Déu sobre el matrimoni i la família»; i és inacceptable «que les Esglésies locals sofreixin pressions en aquesta matèria i que els organismes internacionals condicionin els ajuts financers als països pobres a la introducció de lleis que institueixin el “matrimoni” entre persones del mateix sexe».278

252. Les famílies monoparentals tenen amb freqüència origen a partir de «mares o pares biològics que no han volgut mai integrar-se en la vida familiar, situacions de violència per la qual un dels pares ha hagut de fugir amb els fills, mort d’un dels pares, abandonament de la família per part d’un dels pares, i altres situacions. Sigui quina sigui la causa, el pare o mare que viu amb l’infant ha de trobar suport i confort en les altres famílies que formen la comunitat cristiana, i també en els organismes pastorals parroquials. Aquestes famílies estan sovint ulteriorment afligides per la gravetat dels problemes econòmics, per la incertesa d’un treball precari, per la dificultat per al manteniment dels fills, per la manca d’una casa».279 103

Quan la mort clava el seu fibló
253. De vegades la vida familiar es veu desafiada per la mort d’un ésser estimat. No podem deixar d’oferir la llum de la fe per acompanyar les famílies que pateixen en aquests moments.280 Abandonar una família quan la fereix una mort seria una falta de misericòrdia, perdre una oportunitat pastoral, i aquesta actitud pot tancar-nos les portes per a qualsevol altra acció evangelitzadora.

254. Comprenc l’angoixa de qui ha perdut una persona molt estimada, un cònjuge amb qui ha compartit tantes coses. Jesús mateix es va commoure i es va posar a plorar en la vetlla fúnebre d’un amic (cf. Jn 11,33.35). ¿I no comprendrem el plany de qui ha perdut un fill? Perquè «és com si s’aturés el temps: hi ha una fossa que s’empassa el passat i també el futur […] I a vegades s’arriba fins i tot a culpar Déu. Quanta gent – els comprenc– s’enfada amb Déu».281 «La viduïtat és una experiència particularment difícil per al qui ha viscut l’opció matrimonial i la vida familiar com un do. Aquesta, tanmateix, presenta a la mirada de la fe diverses possibilitats a valorar. En el moment en què es troben a viure aquesta experiència, alguns mostren de saber esmerçar les pròpies energies amb encara més dedicació sobre els fills i els néts, i troben en aquesta expressió d’amor una nova missió educativa. […] Aquells que no poden comptar amb la presència de familiars als quals dedicar-se i dels quals rebre afecte i proximitat, han de ser sostinguts per la comunitat cristiana amb particular atenció i disponibilitat, sobretot si es troben en condicions d’indigència».282

255. En general, el dol pels difunts pot dur un cert temps, i quan un pastor vol acompanyar aquest procés, s’ha d’adaptar a les necessitats de cadascuna de les seves etapes. Tot el procés està solcat per preguntes, sobre les causes de la mort, sobre el que es podria haver fet, sobre el que viu una persona en el moment previ a la mort. Amb un camí sincer i pacient d’oració i d’alliberament interior, torna la pau. En algun moment del dol cal ajudar a descobrir que els qui hem perdut un ésser estimat encara tenim una missió a complir, i que no ens fa bé voler perllongar el sofriment, com si això fos un homenatge. La persona estimada no necessita el nostre sofriment ni li resulta afalagador que arruïnem les nostres vides. Tampoc no és la millor expressió d’amor recordar-la i nomenar-la cada moment perquè és estar pendents d’un passat que ja no existeix, en lloc d’estimar aquest ésser real que ara està en el més enllà. La seva presència física ja no és possible, però si la mort és una cosa potent, «és fort l’amor com la mort» (Ct 8,6). 104 L’amor té una intuïció que li permet escoltar sense sons i veure en l’invisible. Això no és imaginar l’ésser estimat tal com era, sinó poder acceptar-lo transformat, com és ara. Jesús ressuscitat, quan la seva amiga Maria va voler-lo abraçar amb força, li va demanar que no el toqués (cf. Jn 20,17), per portar-la a un trobament diferent.

256. Ens consola saber que no hi ha la destrucció completa dels qui moren, i la fe ens assegura que el Ressuscitat mai no ens abandonarà. Així podem impedir que la mort «enverini la nostra vida, que faci vans els nostres afectes, que ens faci caure en el buit més fosc».283 La Bíblia parla d’un Déu que ens va crear per amor, i que ens ha fet de tal manera que la nostra vida no acaba amb la mort (cf. Sv 3,2-3). Sant Pau es refereix a un trobament amb Crist immediatament després de la mort: «D’una banda, tinc el desig d’anar-me’n i d’estar amb Crist» (Fl 1,23). Amb ell, després de la mort ens espera «allò que Déu ha preparat per als qui l’estimen» (1Co 2,9). El prefaci de la Litúrgia dels difunts expressa bellament: «Encara que ens entristeix la certesa que hem de morir, ens consola la promesa de la immortalitat que esperem. Perquè la mort no destrueix la vida dels qui creuen en vós, Senyor, tan sols la transforma». Perquè «els nostres éssers estimats no han desaparegut en la foscor del no-res: l’esperança ens assegura que ells estan en les mans bones i fortes de Déu».284

257. Una manera de comunicar-nos amb els éssers estimats que han mort és pregar per ells.285 Diu la Bíblia que «pregar pels difunts» és «sant i piadós» (2M 12,44-45). Pregar per ells «pot no solament ajudar-los, sinó també fer eficaç la seva intercessió a favor nostre».286 L’Apocalipsi presenta els màrtirs intercedint pels qui pateixen la injustícia a la terra (cf. Ap 6,9-11), solidaris amb aquest món en camí. Alguns sants, abans de morir, consolaven als seus éssers estimats prometent-los que estarien prop d’ells per ajudar-los. Santa Teresa de Lisieux sentia el desig de continuar fent el bé des del cel.287 Sant Domènec afirmava que «seria més útil després de mort […] Més poderós a obtenir gràcies».288 Són llaços d’amor,289 perquè «la unió dels membres de l’Església peregrina amb els germans que van dormir en la pau de Crist de cap manera no s’interromp […] Es reforça amb la comunicació dels béns espirituals».290

258. Si acceptem la mort podem preparar-nos-hi. El camí és créixer en l’amor envers els qui caminen amb nosaltres, fins al dia en què «ja no hi haurà mort, ni dol, ni crits ni dolor» (Ap 21,4). D’aquesta manera, també ens prepararem per retrobar els éssers estimats que han mort. Així com Jesús va lliurar el fill mort a la seva mare (cf. Lc 105 7,15), el mateix farà amb nosaltres. No desgastem energies quedant-nos anys i anys en el passat. Com millor visquem en aquesta terra, més felicitat podrem compartir amb els éssers estimats al cel. Com més aconseguim madurar i créixer, més coses boniques podrem portar al banquet celestial.