Document recomanat en la glossa del dia 19 de novembre

Acompanyar després de ruptures i divorcis

241. En alguns casos, la valoració de la dignitat pròpia i del bé dels fills exigeix posar un límit ferm a les pretensions excessives de l’altre, a una gran injustícia, a la violència o a una falta de respecte que ha esdevingut crònica. Cal reconèixer que «hi ha casos on la separació és inevitable. A vegades pot arribar a ser fins i tot moralment necessària, quan precisament es tracta de sostreure el cònjuge més feble, o els fills petits, de les ferides més greus causades per la prepotència i la violència, el desànim i l’explotació, l’allunyament i la indiferència».257 Però «s’ha de considerar com un remei extrem, després que qualsevol intent raonable hagi estat inútil».258

242. Els Pares van indicar que «un discerniment particular és indispensable per acompanyar pastoralment els separats, els divorciats, els abandonats. Cal acollir i valorar especialment el dolor dels qui han patit injustament la separació, el divorci o l’abandonament, o bé, s’han vist obligats a trencar la convivència pels maltractaments del cònjuge. El perdó per la injustícia soferta no és fàcil, però és un camí que la gràcia fa possible. D’aquí la necessitat d’una pastoral de la reconciliació i de la mediació, a través de centres d’escolta especialitzats que caldria establir en les diòcesis».259 Al mateix temps, «cal encoratjar les persones divorciades que no s’han tornat a casar –que sovint són testimonis de la fidelitat matrimonial– a trobar en l’Eucaristia l’aliment que les sostingui en el seu estat. La comunitat local i els pastors han d’acompanyar aquestes persones amb sol·licitud, sobretot quan hi ha fills o la seva situació de pobresa és greu».260 Un fracàs familiar es torna molt més traumàtic i dolorós quan hi ha pobresa,
perquè hi ha molts menys recursos per reorientar l’existència. Una persona pobra que 99 perd l’àmbit de la tutela de la família queda doblement exposada a l’abandonament i a tota mena de riscos per a la seva integritat.

243. A les persones divorciades que viuen una nova unió, és important fer-los sentir que són part de l’Església, que «no estan excomunicades» i no són tractades com a tals, perquè sempre integren la comunió eclesial.261 Aquestes situacions «exigeixen un atent discerniment i un acompanyament amb gran respecte, evitant tot llenguatge i actitud que les faci sentir discriminades, i promovent la seva participació en la vida de la comunitat. Per a la comunitat cristiana, fer-se’n càrrec no implica un afebliment de la seva fe i del seu testimoniatge sobre la indissolubilitat matrimonial, sinó que, amb aquesta atenció, expressa la seva caritat».262

244. D’altra banda, un gran nombre de Pares «va subratllar la necessitat de fer més accessibles i àgils, possiblement totalment gratuïts, els processos per al reconeixement dels casos de nul·litat».263 La lentitud dels processos irrita i cansa la gent. Els meus dos recents documents sobre aquesta matèria264 han portat a una simplificació dels processos per a una eventual declaració de nul·litat matrimonial. A través d’ells també he volgut «fer evident que el mateix Bisbe en la seva Església, de la qual és constituït pastor i cap, és per això mateix jutge entre els fidels que se li han confiat».265 Per això, «l’aplicació d’aquests documents constitueix, doncs, una gran responsabilitat per als Ordinaris diocesans, cridats a judicar ells mateixos algunes causes, i de totes maneres, a assegurar un accés més fàcil dels fidels a la justícia. això implica la preparació d’un personal suficient, compost de clergues i laics, que es consagri d’una manera prioritària a aquest servei eclesial. Serà, doncs, necessari posar a disposició de les persones separades o de les parelles en crisi, un servei d’informació, de consell i de mediació, lligat a la pastoral familiar, que podrà igualment acollir les persones amb vista de la recerca preliminar al procés matrimonial (cf. Mitis Iudex
Dominus Iesus, art. 2-3)».266

245. Els Pares sinodals també han destacat «les conseqüències de la separació o del divorci sobre els fills, en qualsevol cas víctimes innocents de la situació».267 Per sobre de totes les consideracions que vulguin fer-se, ells són la primera preocupació, que no ha de ser enfosquida per qualsevol altre interès o objectiu. Als pares separats els prego: «Mai, mai, mai no heu de prendre el fill com a ostatge. Us heu separat per moltes dificultats i motius, la vida us ha donat aquesta prova, però que no siguin els fills els qui 100 carreguin el pes d’aquesta separació, que no siguin usats com a ostatges contra l’altre cònjuge. Que creixin escoltant que la mare parla bé del pare, encara que no estiguin junts, i que el pare parla bé de la mare».268 És una irresponsabilitat danyar la imatge del pare o de la mare amb l’objecte d’acaparar l’afecte del fill, per venjar-se o per defensar-se, perquè això afectarà la vida interior d’aquest infant i provocarà ferides difícils de curar.

246. L’Església, tot i que comprèn les situacions conflictives que han de travessar els matrimonis, no pot deixar de ser veu dels més fràgils, que són els fills que pateixen, moltes vegades en silenci. Avui, «malgrat la nostra sensibilitat aparentment evolucionada, i totes les nostres refinades anàlisis psicològiques, em pregunto si no ens hem anestesiat també respecte a les ferides de l’ànima dels infants […] ¿Sentim el pes de la muntanya que aixafa el ànima d’un infant, en les famílies on es tracta malament i es fa el mal, fins a trencar el vincle de la fidelitat conjugal?».269 Aquestes males experiències no ajuden a fer madurar aquests infants perquè siguin capaços de compromisos definitius. Per això, les comunitats cristianes no han de deixar sols els pares divorciats en nova unió. Al contrari, els han d’incloure i els han d’acompanyar en la seva funció educativa. Perquè, «¿com podrem recomanar a aquests pares que facin tot el possible per educar els fills en la vida cristiana, donant-los l’exemple d’una fe ben i practicada, si els tinguéssim allunyats de la vida en comunitat, com si estiguessin excomunicats? S’ha de obrar de tal manera que no se sumin altres pesos més dels que els fills, en aquestes situacions, ja han de carregar».270 Ajudar a curar les ferides dels pares i ajudar-los espiritualment, és un bé també per als fills, els quals necessiten el rostre familiar de l’Església que els doni suport en aquesta experiència traumàtica. El divorci és un mal, i és molt preocupant el creixement del nombre de divorcis. Per això, sens dubte, la nostra tasca pastoral més important pel que fa a les famílies, és enfortir l’amor i ajudar a curar les ferides, de manera que puguem prevenir l’avanç d’aquest drama de la nostra època.