Catequesi per a preparar el sagrament de la Reconciliació. Quaresma 2017

CATEQUESI PER A PREPARAR EL SAGRAMENT DE LA RECONCILIACIÓ. QUARESMA 2017

Tal i com diu el Sr. Bisbe en la seva glossa del full, del dia 4 de març de 2018, publiquem a la web del bisbat la catequesi per preparar el sagrament de la reconciliació que es va utilitzar en la passada Quaresma 2017. Aquest material fou preparat per ell mateix i enviat als rectors de les parròquies.

Llegiu primer la paràbola:

Paràbola del ric i Llàtzer

Introducció

Per què una catequesi especial a les vigílies de la Setmana Santa? Per ajudar-nos a fer examen de consciència, a identificar millor els nostres pecats i a apropar-nos al sagrament del perdó més preparats i amb ganes de treure’n més fruit. Perquè com diu el papa Francesc en el missatge quaresmal d’enguany, “en aquest temps rebem sempre una forta crida a la conversió: el cristià està cridat a tornar a Déu «amb tot el vostre cor» (Jl 2,12), a no acontentar-se amb una vida mediocre, sinó a créixer en l’amistat amb el Senyor”.

Comentant aquest missatge el diumenge passat el nostre bisbe escrivia a la seva glossa setmanal: “El Papa, amb motiu de la paràbola del pobre Llàtzer, ens ha invitat a adonar-nos que l’arrel dels mals del nostre món ‘prové de no escoltar la Paraula de Déu’ perquè aquesta ‘és una força viva, capaç de suscitar la conversió del cor dels homes i orientar-los novament a Déu”. I encara afegia: “La Paraula de Déu té la capacitat de retratar en un instant la nostra situació vital i posar-la davant de la proposta de vida de Jesús. És, a més, tan directa i punyent que qui la llegeix no en pot eludir la interpel·lació. Desemmascara la falsedat i la buidor del pecat en el que fàcilment vivim tristament acomodats. I, sobretot, té una força atractiva que ens empeny a canviar, a convertir-nos”.  Aquesta catequesi d’avui s’inscriu en aquest proposta: posar-nos davant de la Paraula de Déu, en concret davant la paràbola del ric i Llàtzer, per a convertir-nos i per a preparar-nos per a una bona confessió.

El context de la paràbola

Abans d’entrar a fons en el contingut de la paràbola adonem-nos del seu context per a comprendre-la millor.

Poc abans que Jesús l’expliqui, l’evangelista Lluc –que és l’únic que la inclou en el seu evangeli- afirma: “els fariseus, que eren amics dels diners, van sentir tot això i es reien de Jesús” (v.14). Què havien sentit? (1) De què es reien? (2) I, per tant, per què Jesús explica aquesta paràbola? (3)

  1. Jesús havia explicat les tres grans paràboles de la misericòrdia –l’ovella perduda, la dracma perduda i el fill pròdig-, amb motiu de les murmuracions dels fariseus pel fet que els pecadors i els publicans se li apropaven per a escoltar-lo (Lc 15,1-2)

A més havia afegit la paràbola de l’administrador astut per indicar el gran enemic de la misericòrdia: l’amor als diners.

Jesús invita imitar aquell administrador que havia malversat i que abans de ser despatxat afavoreix els deutors del seu amor per a tenir qui l’aculli quan quedi al carrer. El verset clau diu: “Guanyeu-vos amics a costa del diner, que és enganyós, perquè, quan tot s’hagi acabat, us rebin a les estances eternes” (v.9). I la nota de la BCI aclareix: “Aquest verset, tenint en compte altres textos de l’evangeli segons sant Lluc, es pot interpretar com una invitació a donar els béns als pobres, que són els amics que cal fer aquí a la terra. Ells mateixos, després us reben al cel”.

El segon ensenyament és que “no podeu servir alhora Déu i els diners”. L’amor als diners, la confiança posada en els diners allunya de Déu. D’això, no només en tenim coneixement directe per casos concrets sinó que a més és un fenomen general en les societats materialistes i opulentes.

  1. Aquestes paràboles provoquen en els fariseus, “que eren amics dels diners”, una actitud burleta. En altres ocasions, les paraules de Jesús els havien irritat i enfurismat. Ara no, ara es riuen d’ell. Consideren que el seu missatge de misericòrdia i la seva invitació a afavorir els pobres per a accedir al regne del cel és una doctrina pueril, una doctrina inofensiva: qui seguirà Jesús predicant això?

[Com mostra l’afirmació final del vídeo,] l’A.T. presenta les riqueses com les benediccions de Déu. És cert que l’almoina al pobre, l’acolliment al foraster, són preceptes presents a la Llei de Moisès però perdonar el fill que enlloc d’honorar-te et reclama l’herència en vida? Guanyar-se el cel fent almoina als pobres enlloc de complir la Llei escrupolosament, inclosos els preceptes de puresa legal que impedien apropar-se als pecadors? De cap manera!

Els fariseus, doncs, no s’irriten sinó que es burlen perquè estan segurs que ningú se sentirà seduït per una vida de renúncia als propis béns per repartir-los als pobres.

  1. És per això que Jesús explica aquesta paràbola. Els fariseus escoltant-la se’ls devia gelar el somriure, devia convertir-se en una ganyota a mesura que la narració avançava.

Es tracta d’una història duríssima perquè condiciona la salvació eterna a la caritat envers els més necessitats. No se salvarà el qui podent atendre els pobres no ho fa. Duríssima perquè mostra que la riquesa és molt perillosa, és camí molt directe cap a la condemnació. Duríssima, encara, perquè indica que la Paraula de Déu és l’única via que ens adverteix d’allò que ens estem jugant en la nostra manera de viure i els qui se’n riguin de la Paraula estan perduts.

El contingut de la paràbola (seguint el missatge quaresmal del papa Francesc)

Ara que comprenem el perquè d’una paràbola que sembla tan oposada a la del fill pròdig, entrem a fons en el seu contingut seguint les tres reflexions que en fa el papa Francesc en el missatge quaresmal d’enguany.

  1. “La paràbola comença presentant els dos personatges principals, però el pobre és el qui trobem descrit amb més detall: ell es troba en una situació desesperada i no té força ni per aixecar-se, està ajagut a la porta del ric i menja les engrunes que cauen de la seva taula, té nafres per tot el cos i els gossos vénen a llepar-les-hi (cf. v. 20-21). El quadre és fosc, i l’home, degradat i humiliat.

Aquesta part de l’escena ens és ben familiar. Moltes vegades hem trobat als nostres carrers, a les portes de les nostres esglésies persones que es troben en aquesta situació. La paràbola no presenta  el perquè de la situació d’aquest home, com quan ens creuem amb algú semblant.

El Senyor no parla de les causes de la situació de Llàtzer perquè no pretén alertar-nos de les conseqüències d’una mala vida –gandula, addicta, promiscua, etc…-. Tampoc en parla perquè no vol permetre que justifiquem la nostra inacció davant les situacions de necessitat dels altres. El pobre simplement és l’ocasió que posa a prova la nostra caritat.

“L’escena resulta encara més dramàtica si considerem que el pobre es diu Llàtzer: un nom ple de promeses, que significa literalment ‘Déu ajuda’. Aquest no és un personatge anònim, té trets concrets i es presenta com algú amb una història personal”.

Si mai ens hem aturat i hem conversat amb un indigent, si li hem preguntat com es diu, d’on ve, quina és la seva història, si hem deixat que la seva vida irrompi en la nostra, aleshores, les exigències de la paràbola esdevenen molt més fortes.

Fa un temps, en una visita pastoral a una parròquia de pagès, vaig anar a dinar a la casa dels priors. Hi vaig veure un pobre transeünt. Demanant sobre ell, vaig assabentar-me que feia molts anys que voltava per tota aquella zona de casa en casa. Tothom el coneixia, a voltes li donaven alguna feina, altres simplement menjar o aixopluc. Mai havia volgut altra cosa i eren moltes les cases que l’atenien.

Jesús, a la paràbola, mostra que el pobre sempre és algú, un rostre concret, amb una història i unes circumstàncies concretes. “Mentre que per al ric és com si fos invisible, per a nosaltres és algú conegut i gairebé familiar, té un rostre i, com a tal, és un do, un tresor de valor incalculable, un ésser estimat, recordat per Déu, encara que la seva condició concreta sigui la d’una desferra humana”.

“Llàtzer ens ensenya que l’altre és un do. La relació justa amb les persones consisteix a reconèixer amb gratitud el seu valor. Fins i tot el pobre a la porta del ric no és una càrrega molesta, sinó una crida a convertir-se i a canviar de vida. La primera invitació que ens fa aquesta paràbola és a obrir la porta del nostre cor a l’altre, perquè cada persona és un do, tant si és un veí nostre com si és un pobre desconegut”.

Quantes vegades els altres són l’oportunitat més al nostre abast per adonar-nos de com som nosaltres i de quina és la crida que Déu ens fa! Quantes vegades ignorem els altres, els donem per impossibles, els descartem! Certament, que prendre’ns seriosament els altres i les seves necessitats –relacionals, de temps, de recursos materials- ens “complica” la vida. Però sinó ens la “compliquem” per als altres ens la “compliquem” per a nosaltres mateixos. I certamen fa molt més feliç viure per als altres que no pas per a un mateix.

  1. “La paràbola és despietada en mostrar les contradiccions en què es troba el ric (cf. v.19). Aquest personatge, al contrari que el pobre Llàtzer, no té un nom, se’l qualifica només com ric. La seva opulència es manifesta en la roba que porta, d’un luxe exagerat. La porpra, efectivament, era molt valuosa, més que no pas la plata i l’or, i per això estava reservada a les divinitats (cf. Jr 10,9) i als reis (cf. Jt 8,26). La tela era d’un lli especial que contribuïa a donar a l’aspecte un caràcter gairebé sagrat. Per tant, la riquesa d’aquest home és excessiva, també perquè l’exhibia de manera habitual tots els dies: «Celebrava cada dia festes esplèndides» (v.19)”. Difícilment cap de nosaltres menem una vida com la d’aquest ric. Amb tot, la televisió i els altres mitjans de comunicació van presentant com a models a admirar i a imitar els qui viuen així: els famosos, els ídols de la moda, del cinema o de l’esport, els empresaris d’èxit, les persones que pertanyen a la reialesa. Això es veu molt en la publicitat de les loteries: prometen la possibilitat de convertir-se en un ric que mai més ha de treballar i que es permet viure en el luxe i en l’opulència. Mentre la paràbola deixa entreveure “de manera patent la corrupció del pecat, que es realitza en tres moments successius: l’amor al diner, la vanitat i la supèrbia”, la nostra societat del consum beneeix els rics i estimula a tothom a mirar de viure com ells.

“L’apòstol Pau diu que «l’amor al diner és l’arrel de tots els mals» (1Tm 6,10). Aquesta és la causa principal de la corrupció i font d’enveges, plets i recels. El diner pot arribar a dominar-nos fins a convertir-se en un ídol tirànic (cf. Exh. Ap. Evangelii gaudium, 55). En comptes de ser un instrument al nostre servei per a fer el bé i exercir la solidaritat amb els altres, el diner pot sotmetre’ns, a nosaltres i a tot el món, a una lògica egoista que no deixa lloc a l’amor i impedeix la pau”. Quantes vegades l’afany d’enriquir-se anul·la l’amor. No pensem només en l’egoisme del traficant de drogues, d’armes i de persones que per aconseguir més i més diners disposa de la vida dels altres com si fos un objecte. Pensem també en qualsevol dels empresaris que aconsegueix els seus marges de benefici pagant sous indignes que no permeten viure als qui treballen esforçadament 8 i 9 hores cada dia. Tot i que n’hi ha de disposats a no obtenir tants beneficis per garantir un sou digne als treballadors, molts són arrossegats per l’amor al diner que porta a ignorar els altres i usar-los.

“La paràbola ens mostra com la cobdícia del ric el fa vanitós. La seva personalitat es desenvolupa en l’aparença, a fer veure als altres allò que ell es pot permetre. Però l’aparença amaga un buit interior. La seva vida està presonera de l’exterioritat, de la dimensió més superficial i efímera de l’existència (cf. ibid., 62)”. Quanta aparença en les segones residències, en els viatges, en la manera de vestir i els complements, en els vehicles, en els restaurants… Vivim en un món que admira una vida vanitosa que provoca escàndol. És cert que no arribem als contrastos de les metròpolis dels països subdesenvolupats en els quals conviuen residències descomunalment luxoses amb xaboles immensament miserables. Però, Déu ni do, de la vanitat que envaeix l’ànima de moltes persones del nostre país.

“L’esglaó més baix d’aquesta decadència moral és la supèrbia. L’home ric es vesteix com si fos un rei, simula les maneres d’un déu, oblidant que és simplement un mortal. Per a l’home corromput per l’amor a les riqueses, no hi ha altra cosa que el propi jo, i per això les persones que estan al seu voltant no mereixen la seva atenció. El fruit de l’afecció al diner és una espècie de ceguesa: el ric no veu el pobre famolenc, ple de nafres i prostrat en la seva humiliació”. I, a més de no parar-hi atenció, el molesta. Ja fa els “perquès” perquè no pugui jeure davant de la seva porta, perquè viu en un complex vigilat i sempre es mou en vehicle. Perquè no acostuma a voltar pel carrer desprotegit i els llocs que freqüenta ja s’encarreguen que no hi pugui accedir cap dels qui molesten només amb la seva presència. El rics quan arriben a la supèrbia actuen com si fossin els déus: les coses han de ser com ells volen, quan ells volen i on ells volen. No suporten els criteris que qüestionen la seva manera de viure. Estan acostumats que el diner els obri totes les portes i els permeti que es faci el que ells diuen. Fins i tot estan acostumats a comprar la justícia, és a dir a corrompre qui convingui perquè la seva omnipotència es mantingui. Es posen molt nerviosos quan no aconsegueixen el que volen o quan algú qüestiona moralment la seva vida.

  1. Però “el ric i el pobre, […] moren, i la part principal de la paràbola es desenvolupa en el més enllà. Els dos personatges descobreixen sobtadament que «no dúiem res quan vam arribar al món, i no ens en podrem endur res» (1Tm 6,7). També la nostra mirada es dirigeix al més enllà, on el ric manté un diàleg amb Abraham, al qual anomena «pare» (Lc 16,24.27), demostrant que pertany al poble de Déu”. Aquest ric no era un ateu, era un creient. Un creient que havia divorciat fe i vida. Un bon retrat dels batejats del nostre temps. Una fe, una identitat cristiana, sense conseqüències, sense que afecti a la manera de viure. Una vida cristiana sense exigències morals, o bé com a màxim amb aquelles exigències que a cadascú li semblin bé, però lliure d’aquelles que l’obliguin a canviar de manera de viure. Com mai, pensem com vivim i no pas vivim com pensem, o menys encara, vivim com Déu ens demana de viure.

“El ric només reconeix Llàtzer enmig dels turments de l’altra vida, i vol que sigui el pobre qui l’alleugi del seu sofriment amb una mica d’aigua. Els gestos que es demanen a Llàtzer són semblants als que el ric hauria hagut de fer i mai no va realitzar. Abraham, però, li explica: «Fill, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments» (v.25). En el més enllà es restableix una certa equitat i els mals de la vida s’equilibren amb els «béns»”. La paràbola en cap moment presenta a un ric pervers, que hagués comés alguna falta moral, tampoc a un Llàtzer moralment bo. La paràbola revela la error de la comprensió clàssica que la prosperitat material en aquesta vida és el premi a la rectitud moral i l’adversitat, en canvi, és el càstig que sofreixen els dolents. Aquesta comprensió, ja aleshores i més avui, es revela equivocada. Els rics d’aquest món, en la seva immensa majoria, ho són perquè no han obrat justament. Així, doncs, l’ensenyament moral de la paràbola se centra en la crida de Déu a treballar per la justícia i l’equitat.

La justícia és la virtut moral d’actuar segons la veritat, de guiar les accions per tal de garantir a cadascú allò que li pertany. L’equitat enriqueix la veritat fent que tingui en compte la situació particular de cadascú. Si algú no treballa o bé es gasta el que té en coses pernicioses la justícia indica que no té dret a cap ajuda, però l’equitat li treu el vel a la justícia, li fa mirar la seva situació d’indigència, l’esclavitud que li impedeix sortir-se’n sol, les causes profundes d’aquella situació i conclou que la veritat, en aquest cas, reclama una acció assistencial i terapèutica. Així, doncs, som cridats a viure practicant una justícia equitativa.

Alhora, som alertats que la infidelitat a aquesta crida, té conseqüències greus en l’eternitat. Massa sovint s’ha criticat el cristianisme d’usar aquesta paràbola per apaivagar els desitjos de justícia dels pobres, prometent-los que a l’altra vida es girarien els papers. Els revolucionaris de finals del s. XIX estaven convençuts que no hi havia més vida que aquesta i calia garantir la igualtat entre els homes ara, aquí i com fos. Mai, però, el Senyor va explicar la paràbola per paralitzar els canvis. Al contrari, la va explicar per a provocar canvis, però no per la via de la revolució violenta dels tots els Llàtzers de la història sinó per la conversió veritables de tots els rics de la història. I ja que era conscient que no convenceria només mostrant la bellesa d’una vida misericordiosa –paràbola del pare bo del fill pròdig-, que no convenceria tampoc mostrant que la veritable astúcia per guanyar la vida eterna era usar els béns temporals en favor dels més pobres –paràbola de l’administrador astut-, va acabar amenaçant els qui eren amics dels diners amb la condemnació eterna i irreversible si ignoraven escandalosament als necessitats que tenien al davant.

La paràbola s’allarga i ens inclou. Nosaltres som els germans del ric que encara vivim i sembla que si no passa un fet molt extraordinari que ens adverteixi d’on s’encamina la nostra vida egoista no canviarem. Però la paràbola, malgrat les objeccions del ric, ens diu que escoltem la Paraula de Déu, perquè si no l’escoltem ni un ressuscitat no ens convencerà que sense canvis anem a la perdició.

“D’aquesta manera es descobreix el veritable problema del ric –i hi podríem afegir de nosaltres-: l’arrel dels seus mals es troba a no parar l’oïda a la Paraula de Déu; això és el que el va portar a no estimar ja Déu i per tant a menysprear el proïsme”. La nostra manca de familiaritat amb la Paraula de Déu és allò que explica que només adherim una moral vagament cristiana, una moral de mínims: no matar, no robar, no mentir. En canvi, si ens fem amics de la Paraula de Déu serem guiats a un veritable camí de conversió: rebrem un impuls vers els sagrament del perdó que superarà la resistència de la nostra vergonya, la nostra vanitat i la nostra supèrbia; rebrem també la força per a acollir tots els qui tenim al nostre voltant, especialment, els més necessitats.

 EXAMEN DE CONSCIÈNCIA

1a reflexió

Hem col·locat al centre de la nostra celebració la imatge de Jesús crucificat. És perquè la mirem intensament i experimentem com aquesta mirada ens salva.

Els israelites havien de mirar l’estàndard en forma de serp que Moisès havia forjat perquè fossin curats els picats de mort a causa del seu pecat contra Déu. Mirant la serp portaven a la memòria els seus pecats, podien reconèixer-los, penedir-se’n i obrir-se al perdó de Déu. Així trobaven guarició, salvació.

Nosaltres mirant la creu, ens adonem del nostre pecat. Mirant a Jesús crucificat, sofrint per nosaltres, pensem en com l’hem oblidat i com hem ignorat la seva crida a viure l’evangeli. Us convido a que escolteu les meves reflexions i les preguntes d’aquest examen mirant la creu i cada vegada que reconegueu una falta o un pecat el claveu espiritualment a la creu.

L’evangeli que hem escoltat comença dient: “Hi havia un home ric […] i un pobre que es deia Llàtzer” (Lc 16,19). El ric no té nom. Els qui viu en la mundanitat no poden establir una relació personal amb Déu. Així com ignoren aquells a qui no poden usar o no els poden reportar beneficis, així mateix ignoren a Déu. Els mundans no tenen nom perquè no tracten amb Déu. El pobre es deia Llàtzer, vivia en la misèria, necessitava ajuda, aixecava els ulls i els braços per obtenir quelcom per menjar, ni que fossin unes engrunes. Qui necessita, té nom per a Déu, s’adreça a Déu amb facilitat perquè sol no se’n surt. Nosaltres, escoltant aquesta paràbola, ens identifiquem inevitablement amb un dels dos personatges: amb el ric o amb Llàtzer i

Ens preguntem:

El meu “nom”, com el del ric, és “mundanitat”? On tinc posat el cor? Quines són les meves prioritats? En què ocupo el meu temps?

2a reflexió

Llàtzer s’estava ajagut vora el portal del ric […] desitjant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la seva taula (adaptat de Lc 16,19-20). Tots tenim l’experiència de creuar la mirada amb algú que ens necessita o d’escoltar els seus laments. Els seus ulls suplicants ens colpeixen més que totes les dades que puguem tenir sobre la seva història, la seva salut i les condicions materials en les que viu. És per això que quasi instintivament evitem mirar als ulls de les persones necessitades, evitem escoltar el que ens diuen. Qui aparta la mirada té anestesiada l’ànima i, poc a poc, es torna cec espiritualment, egocèntric, incapaç de veure i copsar les necessitats dels que ens envolten.

Avui, no aparteu la mirada: Mirem, en el Crist que tenim al davant, a tots els llàtzers amb els que alguna vegada ens hem creuat i hem esquivat amb la mirada o hem evitat d’escoltar les seves supliques i

Ens preguntem: 

Tinc una mirada de misericòrdia vers els més pobres, els sense sostre, els presoners, els immigrants, o quan els trobo evito mirar-los i els esquivo? Sóc capaç d’escoltar el qui em necessita? Tant si són els parents i coneguts com si són els forasters i desconeguts?

3a reflexió

El ric vivia centrat en el gaudi i l’ostentació de les seves riqueses, “portava vestits de porpra i lli i celebrava cada dia festes esplèndides” (Lc 16,19). El ric, doncs, vivia en l’amor al diner, en la vanitat i en la supèrbia, com comenta el Papa resseguint aquest evangeli en el missatge quaresmal d’enguany. Difícilment cap de nosaltres menem una vida com la d’aquest ric. Amb tot, els mitjans de comunicació van presentant com a models a admirar i a imitar els qui viuen així: els famosos, els ídols de la moda, del cinema o de l’esport, els empresaris d’èxit.

Quantes vegades l’afany d’enriquir-se anul·la l’amor. Pensem en els empresaris que aconsegueix els seus marges de benefici pagant sous indignes i en tots aquells que consumim els productes fabricats o cultivats en aquesta semi-esclavitud.

Quanta aparença en les segones residències, en els viatges, en la manera de vestir i els complements, en els vehicles, en els restaurants… Vivim en un món que admira una vida vanitosa.

El diner és planter de superbs, de persones que actuen com si fossin els déus: les coses han de ser com ells volen, quan ells volen i on ells volen. Es posen molt nerviosos quan els que són veritablement lliures, els que no es deixen corrompre els impedeixen aconseguir el que volen.

Ens preguntem:

M’aprofito dels més pobres fent-los treballar més del compte o pagant-los injustament? Sóc irresponsable quan consumeixo? Visc pendent de la meva imatge, aparentant vanitosament? Sempre vull tenir la raó i que es faci el que jo penso?

4a reflexió

Però un dia “el pobre va morir, i els àngels, el portaren al si d’Abraham. I el ric també morí i el van sepultar” (Lc 16,22). Aleshores cadascú va obtenir la seva recompensa.

Aquest ric no era un ateu, era un creient. Un creient que havia divorciat fe i vida. Un bon retrat dels batejats del nostre temps. Una fe, una identitat cristiana, sense conseqüències, sense que afecti a la manera de viure. Una vida cristiana sense exigències morals, o bé com a màxim amb aquelles exigències que a cadascú li semblin bé, però lliure d’aquelles que l’obliguin a canviar de manera de viure. Com mai, pensem com vivim i no pas vivim com pensem, o menys encara, vivim com Déu ens demana de viure.

Ens preguntem:

Tinc cura de portar una vida moralment correcta? Em deixo aconsellar espiritualment? O, em faig jo les meves normes i només faig cas del que em convé?

5a reflexió

“Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin” (Lc 16,29). Davant de la suplica del ric a Abraham perquè enviï Llàtzer a advertir els seus germans encara vius, aquest diu que ja disposen de la Paraula de Déu com a advertència i guia. I quan el ric insisteix al·legant que només si els prevé un mort ressuscitat, Abraham, encara més contundent, diu: “sinó escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti” (Lc 16,31). Si el ric hagués estat obedient a la Paraula de Déu la seva vida hauria estat ben diferent: els seus ulls s’haguessin obert davant la misèria del pobre Llàtzer, l’hauria socorregut i s’hauria guanyat la recompensa del cel.

Ens preguntem:

Escolto i llegeixo la Paraula de Déu? Em deixo interpel·lar per ella? És model i guia per a la meva vida o ni la conec i ni l’escolto? Si la conec, en faig cas?