Carta Placuit Deo als Bisbes de l’Església Catòlica sobre alguns aspectes de la salvació cristiana

CONGREGACIÓ PER A LA DOCTRINA DE LA FE

Carta Placuit Deo
als Bisbes de l’Església Catòlica
sobre alguns aspectes de la salvació cristiana

I. Introducció

  1. «Va plaure a Déu, en la seva bondat i saviesa, revelar-se ell mateix i fer conèixer el misteri de la seva voluntat (cf. Ef1,9), per mitjà del qual els homes tenen accés al Pare pel Crist, Verb encarnat, en l’Esperit Sant i participen de la naturalesa divina (cf. Ef 2,18; 2 Pe 1,4). […] l’íntima veritat sobre Déu i sobre la salvació humana resplendeix en nosaltres gràcies a Crist, el qual és alhora mitjancer i plenitud de tota la revelació»[1]. L’ensenyament sobre la salvació en Crist requereix sempre ser aprofundit novament. Mantenint fixada la mirada en el Senyor Jesús, l’Església es dirigeix amb amor matern a tots els homes, per anunciar-los tot el designi de l’Aliança del Pare que, a través de l’Esperit Sant, vol «recapitular en el Crist totes les coses» (cf. Ef 1,1 0). Aquesta Carta pretén ressaltar, en el solc de la gran tradició de la fe i amb particular referència a l’ensenyament del papa Francesc, alguns aspectes de la salvació cristiana que avui poden ser difícils de comprendre a causa de les recents transformacions culturals.

II. L’impacte de les transformacions culturals d’avui en el significat de la salvació cristiana

  1. El món contemporani percep no sense dificultat la confessió de la fe cristiana, que proclama Jesús com l’únic Salvador de tot home i de tota la humanitat (cf. Ac 4,12; Rm3,23-24; 1Tm2,4-5; Tt 2,11-15).[2] D’una banda, l’individualisme centrat en el subjecte autònom tendeix a veure l’home com un ésser la relació del qual depèn únicament de la seva força.[3] En aquesta visió, la figura de Crist correspon més a un model que inspira accions generoses, amb les seves paraules i gestos, que a Aquell que transforma la condició humana, incorporant-nos a una nova existència reconciliada amb el Pare i entre nosaltres a través de l’Esperit (cf. 2Co 5,19; Ef 2,18). D’altra banda, s’estén la visió d’una salvació merament interior, la qual pot ser que susciti una forta convicció personal, o un sentiment intens, d’estar units a Déu, però no arriba a assumir, guarir i renovar les nostres relacions amb els altres i amb el món creat. Des d’aquesta perspectiva, es fa difícil comprendre el significat de l’Encarnació del Verb, a través de la qual va esdevenir  membre de la família humana, assumint la nostra carn i la nostra història, per nosaltres els homes i per la nostra salvació.
  2. El Sant Pare Francesc, en el seu magisteri ordinari, s’ha referit sovint a dues tendències que representen les dues desviacions que acabem d’esmentar i que en alguns aspectes s’assemblen a dues antigues heretgies: el pelagianisme i el gnosticisme.[4]En els nostres temps, prolifera una mena de neo-pelagianisme per al qual l’individu, radicalment autònom, pretén salvar-se a si mateix, sense reconèixer que depèn, en el més profund del seu ésser, de Déu i dels altres. La salvació és aleshores confiada a les forces de l’individu, o les estructures purament humanes, incapaces d’acollir la novetat de l’Esperit de Déu.[5]Un cert neo-gnosticisme, per la seva banda, presenta una salvació merament interior, tancada en el subjectivisme,[6] que consisteix en elevar-se «amb l’intel·lecte cap als misteris de la divinitat desconeguda».[7] Es pretén, d’aquesta manera, alliberar la persona del cos i del cosmos material, en els quals ja no es descobreixen les empremtes de la mà provident del Creador, sinó que hi veu només una realitat sense sentit, aliena a la identitat última de la persona, i manipulable d’acord amb els interessos de l’home.[8] D’altra banda, és clar que la comparació amb les heretgies pelagiana i gnòstica només es refereix a trets generals comuns, sense entrar en judicis sobre la naturalesa exacta dels errors antics. De fet, la diferència entre el context històric secularitzat d’avui i el dels primers segles cristians, en el que nasqueren aquestes heretgies, és gran.[9] No obstant això, en la mesura que el gnosticisme i el pelagianisme són perills perennes d’una errada comprensió de la fe bíblica, és possible trobar certa familiaritat amb els moviments contemporanis suara descrits.
  3. Tant l’individualisme neo-pelagià com el menyspreu neo-gnòstic del cos deformen la confessió de fe en Crist, el Salvador únic i universal. ¿Com podria Crist ser mitjancer en l’Aliança de tota la família humana, si l’home fos un individu aïllat, que s’autorrealitza amb les seves pròpies forces, com ho proposa el neo-pelagianisme? ¿I com podria arribar la salvació a través de l’Encarnació de Jesús, la seva vida, mort i resurrecció en el seu veritable cos, si el que importa només és alliberar la interioritat de l’home de les limitacions del cos i la matèria, segons la nova visió neo-gnòstica? Davant d’aquestes tendències, aquesta Carta desitja reafirmar que la salvació consisteix en la nostra unió amb Crist, qui, amb la seva Encarnació, vida, mort i resurrecció, ha generat un nou ordre de relacions amb el Pare i entre els homes, i ens ha introduït en aquest ordre gràcies al do del seu Esperit, perquè puguem unir-nos al Pare com a fills en el Fill, i convertir-nos en un sol cos en el «primer d’una multitud de germans» (Rm8,29).

III. Aspiració humana a la salvació

  1. L’home es percep a si mateix, directament o indirecta, com un enigma: ¿Qui sóc jo que existeixo, però no tinc en mi el principi del meu existir? Cada persona, a la seva manera, busca la felicitat, i intenta aconseguir-la recorrent als recursos que té a disposició. No obstant això, aquesta aspiració universal no necessàriament s’expressa o es declara; més aviat, és més secreta i oculta del que sembla, i està a punt per revelar-se en situacions particulars. Molt sovint coincideix amb l’esperança de la salut física, a vegades pren la forma d’ansietat per un benestar econòmic més gran, s’expressa àmpliament a través de la necessitat d’una pau interior i una convivència serena amb el proïsme. D’altra banda, si bé la qüestió de la salvació es presenta com un compromís per un bé més gran, també conserva el caràcter de resistència i superació del dolor. A la lluita per conquerir el bé, s’uneix la lluita per defensar-se del mal: de la ignorància i l’error, de la fragilitat i la debilitat, de la malaltia i la mort.
  2. Pel que fa a aquestes aspiracions, la fe en Crist ens ensenya, rebutjant qualsevol pretensió d’autorrealització, que només es poden realitzar plenament si Déu mateix ho fa possible, atraient-nos cap a Ell mateix. La salvació completa de la persona no consisteix en les coses que l’home podria obtenir per si mateix, com la possessió o el benestar material, la ciència o la tècnica, el poder o la influència sobre els altres, la bona reputació o l’autocomplaença.[10]No hi ha res creat que pugui satisfer l’home per complet, perquè Déu ens ha destinat a la comunió amb Ell i el nostre cor estarà inquiet fins que descansi en Ell.[11] «La vocació suprema de l’home en realitat és una sola, és a dir, la divina».[12]La revelació, d’aquesta manera, no es limita a anunciar la salvació com una resposta a l’expectativa contemporània. «Si la redempció, per contra, hagués de ser jutjada o mesurada per la necessitat existencial dels éssers humans, ¿com podríem defugir la sospita d’haver creat simplement un Déu Redemptor a imatge de la nostra pròpia necessitat?».[13]
  3. A més cal afirmar que, d’acord amb la fe bíblica, l’origen del mal no es troba en el món material i corpori, experimentat com un límit o com una presó de la qual hem de salvar-nos. Per contra, la fe proclama que tot el cosmos és bo, en tant que creat per Déu (cf. Gn1,31; Sv1,13-14; 1Tm 4,4), i que el mal que més danya l’home és el que procedeix del seu cor (cf. Mt 15,18-19; Gn 3,1-19). Pecant, l’home ha abandonat la font de l’amor i s’ha perdut en formes espúries d’amor, que el tanquen cada vegada més en si mateix. Aquesta separació de Déu –d’Aquell que és font de comunió i de vida– que condueix a la pèrdua de l’harmonia entre els homes i dels homes amb el món, introduint el domini de la disgregació i de la mort (cf. Rm 5,12). En conseqüència, la salvació que la fe ens anuncia no concerneix a la nostra interioritat, sinó al nostre ésser integral. És la persona completa, de fet, en cos i ànima, que ha estat creada per l’amor de Déu a la seva imatge i semblança, i està cridada a viure en comunió amb Ell.

IV. Crist, Salvador i Salvació

  1. En cap moment del camí de l’home, Déu ha deixat d’oferir la seva salvació als fills d’Adam (cf. Gn3,15), establint una aliança amb tots els homes en Noè (cf. Gn9,9) i, més tard, amb Abraham i la seva descendència (cf. Gn 15,18). La salvació divina assumeix així l’ordre creatiu compartit per tots els homes i recorre el seu camí concret a través de la història. Escollint-se un poble, a qui ha ofert els mitjans per a lluitar contra el pecat i apropar-se a Ell, Déu ha preparat la vinguda d’«un Salvador poderós a la casa de David, el seu servent» (Lc 1,69). En la plenitud dels temps, el Pare ha enviat el seu Fill al món, qui anuncià el regne de Déu, guarint tot tipus de malalties (cf. Mt 4,23). Les guaricions realitzades per Jesús, en les quals es feia present la providència de Déu, eren un signe que es referia a la seva persona, a Aquell que s’ha revelat plenament com el Senyor de la vida i la mort en el seu esdeveniment pasqual. Segons l’Evangeli, la salvació per a tots els pobles comença amb l’acceptació de Jesús: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa» (Lc 19,9). La bona notícia de la salvació tenen nom i rostre: Jesucrist, Fill de Déu, Salvador. «No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, la direcció decisiva».[14]
  2. La fe cristiana, a través de la seva tradició centenària, ha il·lustrat, a través de moltes figures, aquesta obra salvadora del Fill encarnat. Ho ha fet sense separar mai l’aspecte curatiu de la salvació, pel qual Crist ens rescata del pecat, de l’aspecte edificant, pel qual Ell ens fa fills de Déu, partícips de la seva naturalesa divina (cf. 2Pe1,4). Tenint en compte la perspectiva salvífica que descendeix (de Déu que ve a rescatar els homes), Jesús és il·luminador i revelador, redemptor i alliberador, el que divinitza l’home i el justifica. Assumint la perspectiva ascendent (des dels homes que acudeixen a Déu), Ell és el que, com a Summe Sacerdot de la Nova Aliança, ofereix al Pare, en el nom dels homes, el culte perfecte: se sacrifica, expia els pecats i roman sempre viu per intercedir a favor nostre. D’aquesta manera apareix, en la vida de Jesús, una admirable sinergia de l’acció divina amb l’acció humana, que mostra la falta de fonament de la perspectiva individualista. D’una banda, de fet, el sentit descendent testimonia la primacia absoluta de l’acció gratuïta de Déu; la humilitat per a rebre els dons de Déu, abans de qualsevol acció nostra, és essencial per a poder respondre al seu amor salvífic. D’altra banda, el sentit ascendent ens recorda que, per l’acció humana plenament del seu Fill, el Pare ha volgut regenerar les nostres accions, de manera que, assimilats a Crist, puguem fer «bones obres, que Déu mateix havia preparat perquè visquéssim practicant-les» (Ef2,10).
  3. És clar, a més, que la salvació que Jesús ha portat en la seva pròpia persona no es dóna només de manera interior. De fet, per a poder comunicar a cada persona la comunió salvífica amb Déu, el Fill s’ha fet carn (cf. Jn1,14). És precisament assumint la carn (cf. Rm8,3; He 2,14: 1 Jn 4,2), naixent d’una dona (cf. Ga 4,4), que «es va fer el Fill de Déu Fill de l’Home»[15] i el nostre germà (cf. He 2,14). Així, en la mesura que Ell ha entrat a formar part de la família humana, «s’ha unit, en certa manera, amb tot home»[16] i ha establert un nou ordre de relacions amb Déu, el seu Pare, i amb tots els homes, en qui podem ser incorporats per a participar en la seva pròpia vida. En conseqüència, l’assumpció de la carn, lluny de limitar l’acció salvadora de Crist, li permet ser mediador de la salvació de Déu per a tots els fills d’Adam.
  4. En conclusió, per a respondre, tant al reduccionisme individualista de tendència pelagiana, com al reduccionisme neo-gnòstic que promet un alliberament merament interior, és necessari recordar la forma en què Jesús és Salvador. No s’ha limitat a mostrar-nos el camí per a trobar Déu, un camí que podríem seguir pel nostre compte, obeint les seves paraules i imitant el seu exemple. Crist, més aviat, per a obrir-nos la porta de l’alliberament, s’ha convertit Ell mateix en el camí: «Jo sóc el camí» (Jn14,6).[17]A més, aquest camí no és un camí merament intern, al marge de les nostres relacions amb els altres i amb el món creat. Per contra, Jesús ens ha donat un «camí nou i viu, que passa a través de la cortina del lloc santíssim, és a dir, a través de la seva humanitat» (He 10,20). En resum, Crist és Salvador perquè ha assumit la nostra humanitat integral i va viure una vida humana plena, en comunió amb el Pare i amb els germans. La salvació consisteix en incorporar-nos a nosaltres mateixos en la seva vida, rebent el seu Esperit (cf. 1 Jn 4,13). Així es va convertir «en certa manera, en el principi de tota gràcia segons la humanitat».[18] Ell és, al mateix temps, el Salvador i la Salvació.

V. La Salvació en l’Església, cos de Crist

  1. El lloc on vam rebre la salvació portada per Jesús és l’Església, comunitat d’aquells que, havent estat incorporats al nou ordre de relacions inaugurat per Crist, poden rebre la plenitud de l’Esperit de Crist (Rm8,9). Comprendre aquesta mediació salvífica de l’Església és una ajuda essencial per a superar qualsevol tendència reduccionista. La salvació que Déu ens ofereix, de fet, no s’aconsegueix només amb les forces individuals, com indica el neo-pelagianisme, sinó a través de les relacions que sorgeixen del Fill de Déu encarnat i que formen la comunió de l’Església. A més, atès que la gràcia que Crist ens dona no és, com pretén la visió neo-gnòstica, una salvació purament interior, sinó que ens introdueix en les relacions concretes que Ell mateix va viure, l’Església és una comunitat visible: en ella toquem la carn de Jesús, singularment en els germans més pobres i més soferts. En resum, la mediació salvífica de l’Església, «sagrament universal de salvació»,[19]ens assegura que la salvació no consisteix en l’autorrealització de l’individu aïllat, ni tampoc en la seva fusió interior amb el diví, sinó en la incorporació en una comunió de persones que participa en la comunió de la Trinitat.
  2. Tant la visió individualista com la merament interior de la salvació contradiuen també l’economia sacramental a través de la qual Déu ha volgut salvar la persona humana. La participació, en l’Església, al nou ordre de relacions inaugurat per Jesús succeeix a través dels sagraments, entre els quals el baptisme és la porta,[20]i l’Eucaristia, la font i el cimal.[21]Així veiem, d’una banda, la inconsistència de les pretensions d’auto-salvació, que només compten amb les forces humanes. La fe confessa, per contra, que som salvats pel baptisme, que ens dona el caràcter indeleble de pertinença a Crist i a l’Església, del qual deriva la transformació de la nostra manera concreta de viure les relacions amb Déu, amb els homes i amb la creació (cf. Mt 28,19). Així, purificats del pecat original i de tot pecat, estem cridats a una vida nova conforme a Crist (cf. Rm 6,4). Amb la gràcia dels set sagraments, els creients creixen i es regeneren contínuament, especialment quan el camí es torna més difícil i no falten les caigudes. Quan, pecant, abandonen el seu amor a Crist, poden ser reintroduïts, a través del sagrament de la Penitència, en l’ordre de les relacions inaugurat per Jesús, per a caminar com ha caminat Ell (cf. 1Jn 2,6). D’aquesta manera, mirem amb esperança el judici final, en el que es jutjarà cada persona en la realitat del seu amor (cf. Rm 13,8-10), especialment pels més febles (cf. Mt 25,31-46).
  3. L’economia salvífica sacramental també s’oposa a les tendències que proposen una salvació merament interior. El gnosticisme, de fet, s’associa amb una mirada negativa de l’ordre creat, entès com a limitació de la llibertat absoluta de l’esperit humà. Com a conseqüència, la salvació és vista com l’alliberament del cos i de les relacions concretes en les que viu la persona. En tant que som salvats, en canvi, «per l’oblació del cos de Jesucrist» (He 10,10; cf. Col 1,22), la veritable salvació, lluny de ser alliberament del cos, també inclou la seva santificació (cf. Rm12,1). El cos humà ha estat modelat per Déu, que ha inscrit en ell un llenguatge que convida la persona humana a reconèixer els dons del Creador i a viure en comunió amb els germans.[22]El Salvador ha restablert i renovat, amb la seva Encarnació i el seu misteri pasqual, aquest llenguatge originari i ens l’ha comunicat en l’economia corporal dels sagraments. Gràcies als sagraments, els cristians poden viure en fidelitat a la carn de Crist i, en conseqüència, en fidelitat a l’ordre concret de relacions que Ell ens ha donat. Aquest ordre de relacions requereix, de manera especial, la cura de la humanitat sofrent de tots els homes, a través de les obres de misericòrdia corporals i espirituals.[23]

VI. Conclusió: comunicar la fe, esperant el Salvador

  1. La consciència de la vida plena en la que Jesús Salvador ens introdueix empeny els cristians a la missió, per anunciar a tots els homes el goig i la llum de l’Evangeli.[24]En aquest esforç també estaran a punt per establir un diàleg sincer i constructiu amb creients d’altres religions, en la confiança que Déu pot conduir a la salvació en Crist «tots els homes de bona voluntat, al cor dels quals obra la gràcia».[25]Mentre es dedica amb totes les seves forces a l’evangelització, l’Església continua invocant la vinguda definitiva del Salvador, ja que «hem estat salvats, però només en esperança» (Rm 8,24). La salvació de l’home es realitzarà només quan, després d’haver conquerit l’últim enemic, la mort (cf. 1Co 15,26), participarem plenament en la glòria de Jesús ressuscitat, que portarà a plenitud la nostra relació amb Déu, amb els germans i amb tota la creació. La salvació integral de l’ànima i del cos és la destinació final a la qual Déu crida tots els homes. Fonamentats en la fe, sostinguts per l’esperança, treballant en la caritat, seguint l’exemple de Maria, la Mare del Salvador i la primera dels salvats, estem segurs que «tenim la nostra ciutadania al cel, i és d’allà que esperem el Salvador, Jesucrist, el Senyor. Ell transformarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa amb què ell sotmetrà a si mateix tot l’univers.» (Fl 3,20-21).

El Summe Pontífex Francesc, a l’Audiència concedida el dia 16 de febrer de 2018, ha aprovat aquesta Carta, decidida en la Sessió Ordinària d’aquesta Congregació el 24 de gener de 2018, i n’ha ordenat la publicació.

Donat a Roma, a la seu de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, el 22 de febrer de 2018, Festa de la Càtedra de Sant Pere.

+ Luis F. Ladaria, S.I.
Arquebisbe titular de Thibica
Prefecte

+ Giacomo Morandi
Arquebisbe titular de Cerveteri
Secretari

______________________

[1] Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Dei Verbum, n. 2.

[2] Cf. Congregació per a la Doctrina de la Fe, Decl. Dominus Iesus (6 d’agost de 2000), nn. 5-8: AAS 92 (2000), 745-749.

[3] Cf. Francesc, Exhort. apost. Evangelii gaudium (24 de novembre de 2013), n. 67: AAS 105 (2013), 1048.

[4] Cf. Id., Carta enc. Lumen fidei (29 de juny de 2013), n. 47: AAS 105 (2013), 586-587; Exhort. apost. Evangelii gaudium, nn. 93-94: AAS (2013), 1059; Trobada amb els participants al V Congrés de l’Església Italiana, Florència (10 de novembre de 2015): AAS 107 (2015), 1287.

[5] Cf. Id., Trobada amb els participants al V Congrés de l’Església Italiana, Florència (10 de novembre de 2015): AAS107 (2015), 1288.

[6] Cf. Id., Exhort. apost. Evangelii gaudium, n. 94: AAS 105 (2013), 1059: «la fascinació del gnosticisme, una fe tancada en el subjectivisme, on només interessa una determinada experiència o una sèrie de raonaments i de coneixements que suposadament reconforten i il·luminen, però en definitiva el subjecte queda  tancat en la immanència de la seva pròpia raó o dels seus sentiments»; Consell Pontifici de la Cultura –– Consell Pontifici per al Diàleg Interreligiós, Jesucrist, portador de l’aigua de la vida. Una reflexió cristiana sobre la “Nova Era” (gener de 2003), Ciutat del Vaticà 2003.

[7] Francesc, Carta. enc. Lumen fidei, n. 47: AAS 105 (2013), 586-587.

[8] Cf. Id., Discurs del Sant Pare Francesc als participants en el pelegrinatge de la diòcesi de Brescia (22 de juny de 2013): AAS 95 (2013), 627: «en aquest món on es nega l’home, on es prefereix caminar per la senda del gnosticisme, […] del “res de carn” —un Déu que no es va fer carn».

[9] Segons l’heretgia pelagiana, desenvolupada durant el segle V al voltant de Pelagi, l’home, per a complir els manaments de Déu i ser salvat, necessita de la gràcia només com una ajuda externa a la seva llibertat (a manera de llum, exemple, força), però no com una guarició i regeneració radical de la llibertat, sense mèrit previ, perquè pugui fer el bé i aconseguir la vida eterna.  Més complex és el moviment gnòstic, que va sorgir els segles I i II, i que té formes molt diferents entre elles. En general, els gnòstics creien que la salvació s’obté a través d’un coneixement esotèric o “gnosi”. Aquesta gnosi revela al gnòstic la seva veritable essència, és a dir, una espurna de l’Esperit diví que resideix en la seva interioritat, que ha de ser alliberada del cos, aliè a la seva veritable humanitat. Només d’aquesta manera el gnòstic retorna al seu ésser original en Déu, del qual s’havia allunyat a causa d’una caiguda primordial.

[10] Cf. Sant Tomàs d’Aquino, Summa theologiae, I-II, q. 2.

[11] Cf. Sant Agustí, Confessions, I, 1: Corpus Christianorum, 27, 1.

[12] Conc. Ecum. Vat. II, Const. Past. Gaudium et spes, n. 22.

[13] Comissió Teològica Internacional, Algunes qüestions sobre la teologia de la Redempció, 1995, n. 2.

[14] Benet XVI, Carta. enc. Deus caritas est (25 de desembre de 2005), n. 1: AAS 98 (2006), 217; cf. Francesc, Exhort. apost. Evangelii gaudium, n. 3: AAS 105 (2013), 1020.

[15] Sant Ireneu, Adversus haereses, III 19, 1: Sources Chrétiennes, 211, 374.

[16] Conc. Ecum. Vat. II, Cost. past. Gaudium et spes, n. 22.

[17] Cf. Sant Agustí, Tractatus in Ioannem, 13, 4: Corpus Christianorum, 36, 132: «Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida (Jn 14, 6). Si cerques la veritat, mantingues el camí, perquè el Camí és el mateix que la Veritat. Ella en persona és on vas, ella en persona és per on vas; no vas per una realitat a una altra, no vens a Crist per una altra cosa; per Crist vens a Crist. Com «per Crist a Crist»? Per Crist home a Crist Déu; per la Paraula feta carn a la Paraula que al principi era Déu en Déu».

[18] Sant Tomàs d’Aquino, Quaestio de veritate, q. 29, a. 5, co.

[19] Conc. Ecum. Vat. II, Cost. dogm. Lumen gentium, n. 48.

[20] Cf. Sant Tomàs d’Aquino, Summa theologiae, III, q. 63, a. 3.

[21] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Cost. dogm. Lumen gentium, n. 11; Cost. dogm. Sacrosanctum Concilium, n. 10.

[22] Cf. Francesc, Carta enc. Laudato si’ (24 de maig de 2015), n. 155, AAS 107 (2015), 909-910.

[23] Cf. Id., Carta apost. Misericordia et misera (20 de novembre de 2016), n. 20: AAS 108 (2016), 1325-1326.

[24] Cf. Joan Pau II, Carta enc. Redemptoris missio (7 de desembre de 1990), n. 40: AA 83 (1991), 287-288; Francesc, Exhort. apost. Evangelii gaudium, nn. 9-13: AAS 105 (2013), 1022-1025.

[25] Conc. Ecum. Vat. II, Cost. past. Gaudium et spes, n. 22